jueves, 3 de julio de 2008

Ara des de Beijing

La veritat és que estic segur que a ulls d’occidentals (quina mal d’ulls em va a mi mateix la classificació d’occidentals i orientals) i dels mitjans de comunicació Xina és el dolent de la pel·lícula. Des d’aquí, i no perquè hi hagi censura o control estatal de la informació (que si n’hi ha però no impedeix conèixer què passa al món) el punt de vista es totalment diferent. Els Jocs Olímpics es l’aparador de la Xina moderna al món i masses són els que amb la por del maleït terme “perill groc” s’esforcen per posar traves i dificultats, amb crítiques sense coneixements profunds, al país que creuen els desbancarà (econòmicament parlant). De fet ningú posa tan èmfasi en altres països amb els mateixos problemes i conflictes que a Xina, com el de les desigualtats entre ètnies, diferències entre habitants del camp i urbans (per exemple la India) ja que el més important es qui pot fer ombra als “països sagrats” com a potència econòmica mundial.
No interessa que el poder econòmic faci un gir i esdevingui oriental. Les grans multinacionals ho saben i s’esforcen en fer-se un lloc en qualsevol de les províncies del futur estat federalista xinès. Catalogar qualsevol règim polític no deixa de ser un truc, per part dels controladors i manipuladors dels grans mitjans de comunicació, per posar la por al cos a les masses només lectores i oients. Fa molts anys, a Xina, un pensador daoista deia: “De res serveixen les paraules un cop s’entén i s’interioritza el concepte”. Quan Deng Xiaoping va encapçalar el poder del Partit Comunista Xinès va afirmar: “Tan és que el gat sigui blanc o negre, lo important és que caci ratolins”. Jo ara m’atreveixo a dir: “Per què sempre focalitzar els esforços en desprestigiar el diferent, en comptes de ser humil i reconèixer la capacitat, dels xinesos en aquets cas, de dur a la pràctica el que mai s’aconsegueix a occident: Fer pinya tots a una. Es miri des de l’òptica que es vulgui el govern ha aconseguit, a costa de la catàstrofe del terratrèmol de Sichuan, unir al poble amb sentiment patriòtic i enfortir l’orgull nacional. Els xinesos, després de patir les invasions estrangeres del segle XIX, després d’haver de firmar els tractats desiguals de Shimonoseki i veure’s tancats al món durant l’època maoista, ara tornen a demanar, conjuntament, que se’ls doni l’oportunitat d’obrir-se al món. Si nosaltres girem la cara estem posant el cap sota l’ala a l’evidència.
Occident no és qui té els millors escriptors pel fet de tenir el dret manipulat d’escollir els premis Nobel, ni tampoc els millors investigadors o les millors universitats. Tampoc son Europa i Estats Units els magnànims països amb una ètica moral inqüestionable respecte als drets humans (que estan totalment encarats a l’individu i poc sabem de pensar en el bé col·lectiu, i quan s'hi ha pensat s'ha conquerit Irak i Afganistan). Des d’Orient molts països son els que es pregunten el perquè de l’arrogància i els aires de superioritat d’occident i si “nosaltres” no acceptem que l’època de colonització s’ha acabat aleshores estem condemnats al fracàs. Pot semblar que exageri amb el terme “colonitzar” però, si fa encara no 50 anys encara es feia físicament, a l’actualitat no deixa de ser una colonització a través dels mitjans de comunicació, que creient-se amb l’autoritat suficient i la veritat absoluta, no paren de desprestigiar qualsevol actuació que no sigui realitzada d’acord amb els valors que “nosaltres” seguim pensant que son els universals.
“Occident: obre els ulls i para l’orella o, si ni això pots fer, almenys tanca de tant en tant la boca”.

Amb aquestes paraules torno a animar-me a reemprendre un blog que tenia una mica "oblidat". Ara des de Beijing, començo de nou.

1 comentario:

Nazgûl dijo...

Ja era hora!!! Des que te'n vas tornar a Beijing he anat entrant de tant en tant aquí per veure si escrivies noves cròniques de les teves aventures. Tot sabent que l'atrafegada vida que portes no t'otorga temps suficient per contestar a cadascú individualment l'avassallament d'emails que acostumem a enviarte, esperava trobar aquí algunes històries per poder anar seguint en la distància, com he intentat fer sempre, el teu camí. M'alegro que tornis a escriure aquí, i m'alegra encara més que encetis aquest nou episodi amb una àmplia reflexió que tots hauríem de fer sobre la perillositat de jutjar el que ni tan sols coneixem.

Una abraçada ben forta, company. Espero poder anar-te a veure tan aviat com em sigui possible.

Sergi.