PRINCEPS I VAILETS

Disciplinats, ordenats, amb Mercedes Benz, Audis, Bmw’s i cotxes que a res s’assemblen als carretons elèctrics o les tradicionals bicis, els nens de la millor escola de primària de Beijing entren a l’estil de bells prínceps mimats a classe.

A poca distància d’aquesta escola d’elit sobreviuen, molt justament i dignament, un munt de vailets de la majoritària classe baixa xinesa. La forma de vida dels primers i els segons dista igual que la Terra respecte Júpiter.

Els prínceps mimats es desperten sota l’edredó de seda, a l’estil com ho feia antigament només l’emperador groc, o sota el màxim confort d’un aire condicionat. L’altra gran majoria de nens de Xina es desperten pel cop del germà o germana que dorm al seu mateix llit, l’olor del Zhou (tradicional sopa xinesa a base d’arròs de recepta pròpia mil·lenària) o el calor sufocant de l’estiu xinès. Aquests no tenen la “sort” (i ho escric entre cometes perquè crec que més que sort es una manera, dels rics, de perdre molts valors degut a la facilitat de vida diària que duen) de ser cuidats com si fossin petits fills del cel, però en canvi continuen mantenint un respecte als seus pares, avis i avantpassats admirables i al més pur i bell estil confucià.

El futur diu que Xina tornarà a ser el centre del món (dic tornarà perquè hem de recordar que per ells ho ha estat sempre, tal i com el propi nom del país indica 中国zhongguo, que literalment vol dir “El Tresor del país del centre”, del centre de l’univers, han entès sempre ells). Però les generacions que pugen ho fan amb unes desigualtats que tornen a semblar les dels anys de les dinasties imperials: famílies nobles i intel·lectuals amb dret a professions ben pagades, accés a la universitat i al món exterior amb facilitats i una altra gran majoria de població aïllada de tot això. Un col·lectiu que no són uns 300 milions com podien ser-ho fa 500 anys sinó 1300, i aquesta xifra ha de fer realment reflexionar. Pot el món pensar que Xina serà el centre de l’univers si la gran majoria de la població sobreviu amb lo indispensable? (recalco que ningú mor de gana i tothom té educació, necessitats bàsiques sustentades per un govern “comunista” que sap molt bé com s’ha de tenir satisfeta, sota uns mínims que no causin revoltes, a la gran majoria de la seva població).

El comerç, les transaccions econòmiques, les fàbriques, les multinacionals no tindran sentit sense tenir Xina al cap, però, tots els que posen 1 € a i per a Xina pensen en què pot suposar el fet que 1300 milions de persones del properament “1er país del món” tinguin una vida diària de només necessitats bàsiques cobertes i cap bé de classe mitja o benestant? Està preparat el món per una rebel·lió de més de 1000 milions de persones? Saben els inversors que no només el govern xinès són els que poden sortir malparats d’una circumstància així? Saben que ells en poden ser, fàcilment, els més afectats? Perquè recordem que són el gran gruix de població de classe baixa, però subsistent, la única que fa moure el motor del desenvolupament. I es que hi haurà compradors sempre i quan hi hagi treballadors disposats a acontentar els capricis dels prínceps mimats.

El ritme de desigualtat social a Xina creix molt més ràpid que el propi PIB, però es clar, les noticies importants dels titulars dels diaris a l’apartat “Internacional” no són les que venen més exemplars.

Mentre tot això passa, jo surto de casa que m’esperen dos nens xinesos: un dels del “primer” i petit grup i un dels del “segon” i molts més ampli … a tots 3 ens encanten les partides d’escacs xineses a la porta d’una caseta de planta baixa d’un perdut hutong de la ciutat de Beijing.

Al centre de la ciutat

Ara des de Beijing

La veritat és que estic segur que a ulls d’occidentals (quina mal d’ulls em va a mi mateix la classificació d’occidentals i orientals) i dels mitjans de comunicació Xina és el dolent de la pel·lícula. Des d’aquí, i no perquè hi hagi censura o control estatal de la informació (que si n’hi ha però no impedeix conèixer què passa al món) el punt de vista es totalment diferent. Els Jocs Olímpics es l’aparador de la Xina moderna al món i masses són els que amb la por del maleït terme “perill groc” s’esforcen per posar traves i dificultats, amb crítiques sense coneixements profunds, al país que creuen els desbancarà (econòmicament parlant). De fet ningú posa tan èmfasi en altres països amb els mateixos problemes i conflictes que a Xina, com el de les desigualtats entre ètnies, diferències entre habitants del camp i urbans (per exemple la India) ja que el més important es qui pot fer ombra als “països sagrats” com a potència econòmica mundial.

No interessa que el poder econòmic faci un gir i esdevingui oriental. Les grans multinacionals ho saben i s’esforcen en fer-se un lloc en qualsevol de les províncies del futur estat federalista xinès. Catalogar qualsevol règim polític no deixa de ser un truc, per part dels controladors i manipuladors dels grans mitjans de comunicació, per posar la por al cos a les masses només lectores i oients. Fa molts anys, a Xina, un pensador daoista deia: “De res serveixen les paraules un cop s’entén i s’interioritza el concepte”. Quan Deng Xiaoping va encapçalar el poder del Partit Comunista Xinès va afirmar: “Tan és que el gat sigui blanc o negre, lo important és que caci ratolins”. Jo ara m’atreveixo a dir: “Per què sempre focalitzar els esforços en desprestigiar el diferent, en comptes de ser humil i reconèixer la capacitat, dels xinesos en aquets cas, de dur a la pràctica el que mai s’aconsegueix a occident: Fer pinya tots a una. Es miri des de l’òptica que es vulgui el govern ha aconseguit, a costa de la catàstrofe del terratrèmol de Sichuan, unir al poble amb sentiment patriòtic i enfortir l’orgull nacional. Els xinesos, després de patir les invasions estrangeres del segle XIX, després d’haver de firmar els tractats desiguals de Shimonoseki i veure’s tancats al món durant l’època maoista, ara tornen a demanar, conjuntament, que se’ls doni l’oportunitat d’obrir-se al món. Si nosaltres girem la cara estem posant el cap sota l’ala a l’evidència.

Occident no és qui té els millors escriptors pel fet de tenir el dret manipulat d’escollir els premis Nobel, ni tampoc els millors investigadors o les millors universitats. Tampoc son Europa i Estats Units els magnànims països amb una ètica moral inqüestionable respecte als drets humans (que estan totalment encarats a l’individu i poc sabem de pensar en el bé col·lectiu, i quan s'hi ha pensat s'ha conquerit Irak i Afganistan). Des d’Orient molts països son els que es pregunten el perquè de l’arrogància i els aires de superioritat d’occident i si “nosaltres” no acceptem que l’època de colonització s’ha acabat aleshores estem condemnats al fracàs. Pot semblar que exageri amb el terme “colonitzar” però, si fa encara no 50 anys encara es feia físicament, a l’actualitat no deixa de ser una colonització a través dels mitjans de comunicació, que creient-se amb l’autoritat suficient i la veritat absoluta, no paren de desprestigiar qualsevol actuació que no sigui realitzada d’acord amb els valors que “nosaltres” seguim pensant que son els universals.

“Occident: obre els ulls i para l’orella o, si ni això pots fer, almenys tanca de tant en tant la boca”.

Amb aquestes paraules torno a animar-me a reemprendre un blog que tenia una mica "oblidat". Ara des de Beijing, començo de nou.