LA XINA D’ALTA TENSIÓ

Trepidant, frenètic, accelerat, estressat, vibrant i a la vegada rudimentari. Aquests adjectius son els més adients per descriure el desenvolupament urbanístic de Beijing. La ciutat es un no parar de ciment sobre fonaments. Però sovint les pales, els carretons manuals, les mans i l’esforç físic son els elements substitutoris de la maquinària pesada. Això té un perquè. Si tots els edificis fossin construïts per excavadores de què treballarien els milions de gent dedicada actualment i exclusivament a la construcció? L’atur a Xina existeix, però en quantitat molt reduïda tenint en compte els més de 1.300.000.000 de persones que viuen al país del drac. I es que si hi ha mà d’obra i necessitat de tenir-la controlada, perquè no fer-la servir? Es més barat que 50 xinesos piquin amb escarpa i martell que no pas tenir una pala mecànica i, a més, aquesta última treu la feina als altres 49. El medi ambient també agraeix més la suor que el fum de la pol·lució.

La línia d’alta tensió, el “tren bala” que fa el trajecte des del nou aeroport de Beijing a la parada de metro cèntrica de Dongzhimen, triga uns 16 minuts. En un obrir i tancar d’ulls el turista i el business man es veuen envoltats dels edificis més moderns i els barracons més patètics. El canvi econòmic a la capital es notori però les arrels de la cultura mil·lenària s’aferren més al subsòl xinès que els gratacels impersonals de la ciutat. Mentre uns criden el famós eslògan olímpic promogut pel govern: “Un món, un somni”, els treballadors de la construcció provinents del camp i sovint sense garanties segures de salari al acabar la feina s’acaben a corre cuita els càterings d’arròs blanc regats amb alcohol. Ells seran els gran oblidats de les olimpíades del 2008.

L’any 1949 Mao Zedong digué: “La Xina s’ha posat en peu”. El seu successor, Deng Xiaoping, la va començar a fer caminar. L’actual president, Hu Jintao, es pot estalviar les paraules... la Xina corre a 350 km/h. Ara bé, les zones rurals, les parts “oblidades” del desenvolupament econòmic, segueixen veient més properes les frases dels dos primers dirigents de la República Popular de Xina. Mentre uns es mouen amb cotxes de luxe i trens bala, altres segueixen repartint la llet del matí amb carreta, cavall, tricicle, moto elèctrica, bicicleta i a peu. Això és Xina o potser, més adient, això son les mil Xines.

Les Olimpíades de la Xina rural

Sota la pagoda de fusta i torre del tambor de la vila de Zhaoxing, província de Guizhou, al sud de Xina, tota la població es va reunir per observar la inauguració del que, erròniament, molta gent anomena “Les Olimpíades de Xina”.

El total de 4000 habitants de la minoria ètnica Dong d'aquest llogaret viuen en cases de fusta recollides a banda i banda del riu que creua la vila. El seu modus vivendis segueix essent pràcticament igual que el de totes les seves generacions anteriors. Nomes els petits guanys d'un turisme de pocs recursos i la precària millora de les comunicacions amb les viles mes properes han aportat un petit bri d’esperança als joves que neixen en aquest poblet, que forma part també del tan actualment anomenat "segle de Xina".

El dia 8 d'agost, a les 8 del vespre i després d'escoltar el cor de cant anomenat "El so de la natura", format per varies noies del poble uniformades amb la roba característica de l'ètnia Dong, va començar la projecció olímpica sense patriotisme urbà xinès. Nomes veient les cares, mirades i poques paraules que s'emetien a la plaça vaig comprendre que la inauguració brutal, súper lluminosa, fantàstica, contemporània, excessiva en despesa econòmica i mil etcèteres d’adjectius macro sobrepassava la credulitat dels habitants de la vila de fusta.

La feina diària de les dues famílies del poble Dong, els Lu i els Yin, es simplifica amb el cultiu d’arròs i te a les vessants de les muntanyes, un treball duríssim degut a les dificultats corporals que comporta pujar i baixar terrasses de cultiu a peu i transportant el material amb un pal a l’ombro i dos feixos a cada extrem. Els que no treballen el camp viuen de la venda de la recol·lecta de bolets, dels beneficis de tenir pollastres que passegen lliurement per tot arreu, venent carn de gos, porc i rata a la plaça major, verdures poc variades segons la temporada i, els mes afortunats, han pogut obrir un hostalet pels viatgers amants de l'autenticitat dels indrets.

Si ho pensem fredament l'or d'una de les moltes medalles que reben els esportistes aquests dies o una mínima part dels malgastats diners de la inauguració ajudaria molt al benestar i millora de vida de qualsevol de les famílies d’aquí. Es cert que hi havia habitants que vestien samarretes olímpiques durant la vetllada inaugural, però les marques de fang marro vora els cinc anells no amagaven la tarda passada sota la pluja torrencial als camps d’arròs.

No podent relacionar el que estava passant a la capital i la vida rural a l'interior vaig preguntar a un ancià de 80 anys, geperut de tants anys de carregar els farcells dels camps de terrasses a la placa del poble:

_Que sents en veure aquest espectacle inaugural dels vostres Jocs Olímpics?

La resposta no podia haver estat mes clara i sincera:

_ Els nostres Jocs Olímpics? Beijing es només la capital de Xina, i la Xina es massa més que la seva capital.