LA XINA D’ALTA TENSIÓ

Trepidant, frenètic, accelerat, estressat, vibrant i a la vegada rudimentari. Aquests adjectius son els més adients per descriure el desenvolupament urbanístic de Beijing. La ciutat es un no parar de ciment sobre fonaments. Però sovint les pales, els carretons manuals, les mans i l’esforç físic son els elements substitutoris de la maquinària pesada. Això té un perquè. Si tots els edificis fossin construïts per excavadores de què treballarien els milions de gent dedicada actualment i exclusivament a la construcció? L’atur a Xina existeix, però en quantitat molt reduïda tenint en compte els més de 1.300.000.000 de persones que viuen al país del drac. I es que si hi ha mà d’obra i necessitat de tenir-la controlada, perquè no fer-la servir? Es més barat que 50 xinesos piquin amb escarpa i martell que no pas tenir una pala mecànica i, a més, aquesta última treu la feina als altres 49. El medi ambient també agraeix més la suor que el fum de la pol·lució.

La línia d’alta tensió, el “tren bala” que fa el trajecte des del nou aeroport de Beijing a la parada de metro cèntrica de Dongzhimen, triga uns 16 minuts. En un obrir i tancar d’ulls el turista i el business man es veuen envoltats dels edificis més moderns i els barracons més patètics. El canvi econòmic a la capital es notori però les arrels de la cultura mil·lenària s’aferren més al subsòl xinès que els gratacels impersonals de la ciutat. Mentre uns criden el famós eslògan olímpic promogut pel govern: “Un món, un somni”, els treballadors de la construcció provinents del camp i sovint sense garanties segures de salari al acabar la feina s’acaben a corre cuita els càterings d’arròs blanc regats amb alcohol. Ells seran els gran oblidats de les olimpíades del 2008.

L’any 1949 Mao Zedong digué: “La Xina s’ha posat en peu”. El seu successor, Deng Xiaoping, la va començar a fer caminar. L’actual president, Hu Jintao, es pot estalviar les paraules... la Xina corre a 350 km/h. Ara bé, les zones rurals, les parts “oblidades” del desenvolupament econòmic, segueixen veient més properes les frases dels dos primers dirigents de la República Popular de Xina. Mentre uns es mouen amb cotxes de luxe i trens bala, altres segueixen repartint la llet del matí amb carreta, cavall, tricicle, moto elèctrica, bicicleta i a peu. Això és Xina o potser, més adient, això son les mil Xines.

Les Olimpíades de la Xina rural

Sota la pagoda de fusta i torre del tambor de la vila de Zhaoxing, província de Guizhou, al sud de Xina, tota la població es va reunir per observar la inauguració del que, erròniament, molta gent anomena “Les Olimpíades de Xina”.

El total de 4000 habitants de la minoria ètnica Dong d'aquest llogaret viuen en cases de fusta recollides a banda i banda del riu que creua la vila. El seu modus vivendis segueix essent pràcticament igual que el de totes les seves generacions anteriors. Nomes els petits guanys d'un turisme de pocs recursos i la precària millora de les comunicacions amb les viles mes properes han aportat un petit bri d’esperança als joves que neixen en aquest poblet, que forma part també del tan actualment anomenat "segle de Xina".

El dia 8 d'agost, a les 8 del vespre i després d'escoltar el cor de cant anomenat "El so de la natura", format per varies noies del poble uniformades amb la roba característica de l'ètnia Dong, va començar la projecció olímpica sense patriotisme urbà xinès. Nomes veient les cares, mirades i poques paraules que s'emetien a la plaça vaig comprendre que la inauguració brutal, súper lluminosa, fantàstica, contemporània, excessiva en despesa econòmica i mil etcèteres d’adjectius macro sobrepassava la credulitat dels habitants de la vila de fusta.

La feina diària de les dues famílies del poble Dong, els Lu i els Yin, es simplifica amb el cultiu d’arròs i te a les vessants de les muntanyes, un treball duríssim degut a les dificultats corporals que comporta pujar i baixar terrasses de cultiu a peu i transportant el material amb un pal a l’ombro i dos feixos a cada extrem. Els que no treballen el camp viuen de la venda de la recol·lecta de bolets, dels beneficis de tenir pollastres que passegen lliurement per tot arreu, venent carn de gos, porc i rata a la plaça major, verdures poc variades segons la temporada i, els mes afortunats, han pogut obrir un hostalet pels viatgers amants de l'autenticitat dels indrets.

Si ho pensem fredament l'or d'una de les moltes medalles que reben els esportistes aquests dies o una mínima part dels malgastats diners de la inauguració ajudaria molt al benestar i millora de vida de qualsevol de les famílies d’aquí. Es cert que hi havia habitants que vestien samarretes olímpiques durant la vetllada inaugural, però les marques de fang marro vora els cinc anells no amagaven la tarda passada sota la pluja torrencial als camps d’arròs.

No podent relacionar el que estava passant a la capital i la vida rural a l'interior vaig preguntar a un ancià de 80 anys, geperut de tants anys de carregar els farcells dels camps de terrasses a la placa del poble:

_Que sents en veure aquest espectacle inaugural dels vostres Jocs Olímpics?

La resposta no podia haver estat mes clara i sincera:

_ Els nostres Jocs Olímpics? Beijing es només la capital de Xina, i la Xina es massa més que la seva capital.

PRINCEPS I VAILETS

Disciplinats, ordenats, amb Mercedes Benz, Audis, Bmw’s i cotxes que a res s’assemblen als carretons elèctrics o les tradicionals bicis, els nens de la millor escola de primària de Beijing entren a l’estil de bells prínceps mimats a classe.

A poca distància d’aquesta escola d’elit sobreviuen, molt justament i dignament, un munt de vailets de la majoritària classe baixa xinesa. La forma de vida dels primers i els segons dista igual que la Terra respecte Júpiter.

Els prínceps mimats es desperten sota l’edredó de seda, a l’estil com ho feia antigament només l’emperador groc, o sota el màxim confort d’un aire condicionat. L’altra gran majoria de nens de Xina es desperten pel cop del germà o germana que dorm al seu mateix llit, l’olor del Zhou (tradicional sopa xinesa a base d’arròs de recepta pròpia mil·lenària) o el calor sufocant de l’estiu xinès. Aquests no tenen la “sort” (i ho escric entre cometes perquè crec que més que sort es una manera, dels rics, de perdre molts valors degut a la facilitat de vida diària que duen) de ser cuidats com si fossin petits fills del cel, però en canvi continuen mantenint un respecte als seus pares, avis i avantpassats admirables i al més pur i bell estil confucià.

El futur diu que Xina tornarà a ser el centre del món (dic tornarà perquè hem de recordar que per ells ho ha estat sempre, tal i com el propi nom del país indica 中国zhongguo, que literalment vol dir “El Tresor del país del centre”, del centre de l’univers, han entès sempre ells). Però les generacions que pugen ho fan amb unes desigualtats que tornen a semblar les dels anys de les dinasties imperials: famílies nobles i intel·lectuals amb dret a professions ben pagades, accés a la universitat i al món exterior amb facilitats i una altra gran majoria de població aïllada de tot això. Un col·lectiu que no són uns 300 milions com podien ser-ho fa 500 anys sinó 1300, i aquesta xifra ha de fer realment reflexionar. Pot el món pensar que Xina serà el centre de l’univers si la gran majoria de la població sobreviu amb lo indispensable? (recalco que ningú mor de gana i tothom té educació, necessitats bàsiques sustentades per un govern “comunista” que sap molt bé com s’ha de tenir satisfeta, sota uns mínims que no causin revoltes, a la gran majoria de la seva població).

El comerç, les transaccions econòmiques, les fàbriques, les multinacionals no tindran sentit sense tenir Xina al cap, però, tots els que posen 1 € a i per a Xina pensen en què pot suposar el fet que 1300 milions de persones del properament “1er país del món” tinguin una vida diària de només necessitats bàsiques cobertes i cap bé de classe mitja o benestant? Està preparat el món per una rebel·lió de més de 1000 milions de persones? Saben els inversors que no només el govern xinès són els que poden sortir malparats d’una circumstància així? Saben que ells en poden ser, fàcilment, els més afectats? Perquè recordem que són el gran gruix de població de classe baixa, però subsistent, la única que fa moure el motor del desenvolupament. I es que hi haurà compradors sempre i quan hi hagi treballadors disposats a acontentar els capricis dels prínceps mimats.

El ritme de desigualtat social a Xina creix molt més ràpid que el propi PIB, però es clar, les noticies importants dels titulars dels diaris a l’apartat “Internacional” no són les que venen més exemplars.

Mentre tot això passa, jo surto de casa que m’esperen dos nens xinesos: un dels del “primer” i petit grup i un dels del “segon” i molts més ampli … a tots 3 ens encanten les partides d’escacs xineses a la porta d’una caseta de planta baixa d’un perdut hutong de la ciutat de Beijing.

Al centre de la ciutat

Ara des de Beijing

La veritat és que estic segur que a ulls d’occidentals (quina mal d’ulls em va a mi mateix la classificació d’occidentals i orientals) i dels mitjans de comunicació Xina és el dolent de la pel·lícula. Des d’aquí, i no perquè hi hagi censura o control estatal de la informació (que si n’hi ha però no impedeix conèixer què passa al món) el punt de vista es totalment diferent. Els Jocs Olímpics es l’aparador de la Xina moderna al món i masses són els que amb la por del maleït terme “perill groc” s’esforcen per posar traves i dificultats, amb crítiques sense coneixements profunds, al país que creuen els desbancarà (econòmicament parlant). De fet ningú posa tan èmfasi en altres països amb els mateixos problemes i conflictes que a Xina, com el de les desigualtats entre ètnies, diferències entre habitants del camp i urbans (per exemple la India) ja que el més important es qui pot fer ombra als “països sagrats” com a potència econòmica mundial.

No interessa que el poder econòmic faci un gir i esdevingui oriental. Les grans multinacionals ho saben i s’esforcen en fer-se un lloc en qualsevol de les províncies del futur estat federalista xinès. Catalogar qualsevol règim polític no deixa de ser un truc, per part dels controladors i manipuladors dels grans mitjans de comunicació, per posar la por al cos a les masses només lectores i oients. Fa molts anys, a Xina, un pensador daoista deia: “De res serveixen les paraules un cop s’entén i s’interioritza el concepte”. Quan Deng Xiaoping va encapçalar el poder del Partit Comunista Xinès va afirmar: “Tan és que el gat sigui blanc o negre, lo important és que caci ratolins”. Jo ara m’atreveixo a dir: “Per què sempre focalitzar els esforços en desprestigiar el diferent, en comptes de ser humil i reconèixer la capacitat, dels xinesos en aquets cas, de dur a la pràctica el que mai s’aconsegueix a occident: Fer pinya tots a una. Es miri des de l’òptica que es vulgui el govern ha aconseguit, a costa de la catàstrofe del terratrèmol de Sichuan, unir al poble amb sentiment patriòtic i enfortir l’orgull nacional. Els xinesos, després de patir les invasions estrangeres del segle XIX, després d’haver de firmar els tractats desiguals de Shimonoseki i veure’s tancats al món durant l’època maoista, ara tornen a demanar, conjuntament, que se’ls doni l’oportunitat d’obrir-se al món. Si nosaltres girem la cara estem posant el cap sota l’ala a l’evidència.

Occident no és qui té els millors escriptors pel fet de tenir el dret manipulat d’escollir els premis Nobel, ni tampoc els millors investigadors o les millors universitats. Tampoc son Europa i Estats Units els magnànims països amb una ètica moral inqüestionable respecte als drets humans (que estan totalment encarats a l’individu i poc sabem de pensar en el bé col·lectiu, i quan s'hi ha pensat s'ha conquerit Irak i Afganistan). Des d’Orient molts països son els que es pregunten el perquè de l’arrogància i els aires de superioritat d’occident i si “nosaltres” no acceptem que l’època de colonització s’ha acabat aleshores estem condemnats al fracàs. Pot semblar que exageri amb el terme “colonitzar” però, si fa encara no 50 anys encara es feia físicament, a l’actualitat no deixa de ser una colonització a través dels mitjans de comunicació, que creient-se amb l’autoritat suficient i la veritat absoluta, no paren de desprestigiar qualsevol actuació que no sigui realitzada d’acord amb els valors que “nosaltres” seguim pensant que son els universals.

“Occident: obre els ulls i para l’orella o, si ni això pots fer, almenys tanca de tant en tant la boca”.

Amb aquestes paraules torno a animar-me a reemprendre un blog que tenia una mica "oblidat". Ara des de Beijing, començo de nou.

Professor de "Cultura Espanyola" a guarderies de Seoul


Sorgí una feina, uns ingressos, que es convertiren en afició, oci, grans moments, amics i satisfacció personal. Un programa multicultural per guarderies de la capital coreana. Els nens i nenes veien com arribaven professors més i menys sonats, amb ganes d'ensenyar que tots tenim folklore diferent però similars ganes de gaudir amb companyia compartint-les.
El hanBo coreà (vestit tradicional que duen les xiquetes) queda hamònicament xocant amb el vestit de SantFermín que vaig escollir com a model de vestit tradicional espanyol.

Els nens admiraven amb estupefacció un català

vestit "d'espanyol" que els ensenyava cançons com "sol solet" al ritme d'una jota aragonesa i uns passos de salsa amb musiqueta flamenquilla. Garbuix de tots els racons del més enllà de la part sud de França fins al Marroc.

La guinda fou el xou d'una plaça de toros improvisada. Els nens caoreans aprengueren a torejar igual que jesulín de Ubrique. La única diferència és que el corredor de les 8h del matí dels Santfermines es convertia en toro i el gorro era una barretina catalana.

Però si algu pensava que la cosa quedaria només amb una mica de reivinicació em sap greu per ell.

Finalment vaig optar per ensenyar el que els espanyols no paren de dir que els forma part. Ja que "som espanya" els estrangers, els coreans en aquest cas, tenien dret a conèixer la gran diversitat cultural d'Espanya. És per això que vaig dedicar una sessió a l'aprenentatge de la bandera catalana i els colors de l'equip de la capital catalana.

Tot això complementat amb el ball que cada dissabte organitzavem en el què represnetava a espanya amb "Amigos para siempre" de los Manolos.

A tots: Visca la pluralitat!!!

Palau de Gyeongbokgung

Aquest és el temple més famós de Korea, situat a l'actual capital del Sud: Seoul.

Fou construït l'any 1395 pel rei Taejo, destruït a la primera invasió japonesa l'any 1592 i reconstruït el 1868 durant el regnat del rei Gojong.

Un complex d'uns 330 edificis que servia de centre neuràlgic de la capital (coneguda en aquell temps com Hanyang).

Una calma que fa somiar fins i tot a les granotes són el que a un li fan pensar que encara ets a la korea dinastica dins la bulliciosa ciutat actual de Seoul.

Evidentment és un dels edificis amb més orgull patriòtic... es pot veure bé aquí... el bitllet més valuós del país: 10000 Wons (una 8 euros aproximadament) té la fotografia del Palau reial.

Aquests totems de pedra es construien a les entrades de moltes cases antigament a Korea per tal d'espantar els mals auguris i mantenir la pau familiar i el somriure de les llars.

I aquest últim temple conegut amb el nom de Geoncheonggung, i recordat actualment pels habitants del país perquè fou on els japonesos materen l'emperadriu Myeongseong l'any 1895... el començament de l'invasió japonesa que significà 40 anys de domini, tortura i salvatgisme a la peninsula coreana. Prohibició de la llengua pròpia, obligació de posar noms japonesos i no coreans als recent nascuts, dones explotades sexualment, homes que hagueren de lluitar a favor dels japonesos a la guerra que aquests mantingueren contra els xinesos (de cara a la invasió també de Xina) i moltes altres barbaritats que només fa prop de 60 anys acabaren...

Shin patatero

Aqui estic amb el gran bon amic Shin... el professor d'espanyol de la Universitat!!!

Vull fer-li aquest honor per ser una grandissima persona, amant de la terra catalana, enamorat de Cadaqués i disposat a estudiar amb profunditat l'Occità! Ha estat 10 anys a Espanya i és dels que a Corea explica que no existeix cap Espanya única i indivisible!

A més, és el creador del primer diccionari: COREÀ-CATALÀ!!!!!!!!!

Salut per ell!!!!

PAELLA a Corea

Ahir vaig tenir una nova alegria divertida... una amiga a qui li faig classes d'español em va convidar a sopar... i la sorpresa va ser quan al arribar al restaurant hi havia PAELLA!!!! Vam decidir demanar-la i el resultat fou genial... feia que s'apriximava el camarer amb una paella amb MÀNEC!!! pensava que arribaven unes patates fregides amb ou ferrat però no.... la Paella espanyola era dins... amb un gust i presentació una mica particular...

Iaia prepara'm una paella ràpid al tornar!!!!!!!

I a més abans hi hagué la gran actuació del bon amic coreà JOSELI (ha viscut 30 anys a Espanya), amic de Paco de Lucia i expert en guitarra espanyola... OLÉ per la promoció de la música i la gastronomia!!!!!!

Boris i John Mc

Masters de Seoul

2 bellíssimes glòries del tennis mundial han tornat a la competició... són el gran Boris Becker (sobrenom... Pep) i el gran John McEnrou (sobrenom ... Guille)

Hi ho han fet per consolidar-se al primer i segon lloc del ranking coreà de l'ATP!

No falta bon humor, ganes i sempre una bona festeta de post partit!!!!

L'obert de Yonsei University

Aquesta foto correspon al torneig de Yonsei (la Universitat de Sinchon).

Els dos finalistes posen juntament amb la primera del ranking femení, l'espanyola-coreana Lina. Boris i Mc van tenir l'honor de rebre unes magistrals classes de tècnica acurada i de presició al més pur estil coreà!

Nadal 2006/07 a Beijing

La meva familia de Beijing

Aquest és el meu gran amic i germà petit (弟弟)... 他叫潘剑楠 (es diu Pan Jiannan).

Aquestes fotos són dels reis 2007 a Beijing. Per primera vegada a la història en comptes de venir d'Orient varen arribar d'Occident.

El meu pare xinès: 潘叔叔 (Pan shushu, l'oncle Pan) i 苏阿姨 (Su Ayi, la tieta Su), que són els pares d'en Jiannán, i els que de la manera més amable em van acollir a casa seva durant 3 mesos realment fantàstics!

Entre altres coses aquesta van ser uns dels regals, Visca el barça, uns Farias de las grandes ocasiones i colònies d'Europa!

Gràcies als 3!!!

Playa de Daecheon

Fin de semana en la playita de Korea, en un bonito pueblecito que podria paracer la Costa del Sol pero sin los radiocassettes ni tampoco alemanes o europeos del norte!! Los más guiris por supuesto... nosotros:

de izquierda a derecha:

Pep, David, Hyejung, Sooyeon, Laura, Lina, Joan, Maria, Bodjan, Cris i yo.

Corea, España, Portugal, Rumania y Catalunya juntos en la playa, de mariscada, Norebang (karaoke)... y otra vez playa el domingo!!

Pero las playas son playas en España y en cualquier otro lugar...así que la cultura de cerveza y playa existe también aquí..por supuesto...o por lo menos nosotros la disfrutamos!!!

Un poco de detalle de todo, las barquitas coreanas... y también la gran cena que nos comimos a base de almejas, ostras, mejillones y parecidos...!!! Si quereis una buena mariscada, sin que falte nada de cerveza y alcohol coreano ya tardais en venir... porque el precio es lo mejor...barra libre, cuando se tremina llamas al camarero y otra, otra, otra ronda hasta que paras por lleno, borracho y compasión por el jefe del restaurante... a quién no quieres arruinar en una cena sin limites... todo por...poco más de 10 euros!!!!!

Montañas de HEBEI

Fin de semana de montaña auténtica en China

Esto es el noroeste de la província de Hebei, justo en el límite que limita con Mongolia Interior.

Enero de 2007, mucho frio y buena gente.

Partimos de Beijing en furgoneta, unas 4'30h de viaje. Eramos 7 magníifcos dispuestos a lo que sea en este periodo glaciar en China.

Héctor (natural de Lleida), José (de Castellón), Andrés (de Colombia, también de Columbia...), Anako (francesa, pero crecida en Katmandú, nepal), Mirella (de Italia), Caroline (de Bélgica) y yo.

La casa, el "hotel"

Es aquí donde pasamos noche, todos en la misma habitación y cama, de estilo chino de montaña, con el kang (calefacción) que tanto sirve para cocinar como para dar calor debajo de la cama, permitiendo (si hubiese funcionado bién) que el colchón esuviera calentito toda la noche... la realidad fue otra... aunque gracias al vino y complemento la pasamos en grande.

Recordatorio: Gracias Héctor por estos vinos de selección acurada que compraste después de la misma noche de fiesta del viernes (durmimos 1 hora antes de ir a Hebei).

Nuestro Guia

Cualquier frase se quedará corta para describir a este magnífico personaje. Conocedor al máximo de los alrededores del pueblo, buen caballero (se entiende que al montar a caballo), no tan bueno al explicar como frenar a un caballo (esto va por la carrera que se marcó José por la estepa china y también por mi salida a caballo de la casa que fue directamente por la cuneta y caballo desbocado...). Él también es un perfecto bebedor de Baijiu y no menos fumador ( de cualquier cosa... el regalo final que le hicimos le encantó...)

A caballo

Fue una gran experiencia, a pesar de los sustos y las dificultades que tiene el que un caballo acostumbrado a recibir ordenes en chino tuviese que esforzarse por entender nuestro dialecto macarrónico...

El paisaje, la tranquilidad, el frio auténtico de montaña, el olor a campo permaneceran siempre en nuestro recuerdo...

El cordero (fuente de risas y cena primitiva)

Esta es quizas una de las imagenes que más hemos comentado, reido y disfrutado. Pedimos un cordero para cenar y lo tuvimos. Evidentemente llegó vivo y entre todos nos encaragamos de qué en 2 horas estuviese listo en la mesa.

Nuestro guia (también degollador de corderos) hizó lo más dificil... apuñalar al animal... después José y yo tuvimos el "placer" de continuar la tarea sintiendo como el cuchillo encontraba venas, tendones, huesos hasta que finalmente dejó de mover las patas a ritmo frenético (como si estuviese en el Nanjie...)

La fiesta del cordero

A la izquierda Andrés y José.. con una pata de cordero cada uno... fue una comido al más estilo guerreros del imperio Mongol (directamente salida la carne de la barbacoa improvisada para nuestros estomagos)

Cara de satisfacción

Esto refleja las ganas con que el matador hizo su trabajo tan animosamente. Por cierto todo fue rapido, bueno y barato

Fiesta de noche

Se avecinaba una larga y fria noche, así que necesitamos de vino, pipa y música (Hector intentó esto último...aunque no resultó debido a la falta de cassettes de última genración!)

Finalmente quedamos un poco destruidos.....

La mañana siguiente fue un paseo genial por los pueblos campestres de alrededor, mientras las más animadas (Mirella y Anako) hacias de jinetes por segunda vez... los demás dijimos que seguramente los caballos necesitaban descansar.... y nos decantamos por una escalada de montaña (andrés aún recuerda la subidita... se dejó los zapatos de clavos en beijing)

Finalmente resultaron 2 dias que siempre vamos a recordar!!!

Ah, me olvidaba de decir que disfrutamos de una de las noches de más estrellas en China... recordé la historia de Timón a Pumba de las luciernagas enganchadas en el techo... precioso!

L'IMPERI DEL CENTRE

La plaça de Tiananmen天安门

No hi ha descripció possible per aquest moment... és quan arribes davant del mite Mao, a la plaça central de la ciutat quan t'adones del que realment significa la Xina i ésser xinès.

Aquesta és l'entrada a la ciutat prohibida... la que tants anys ha estat la llar dels emperadors xinesos de moltes dinasties, actualment resulta ser el que molts consideren l'últim dels "emperadors", Mao Zedong, el que et dóna la benvinguda.

China se ha puesto en pie... i jo també...

Wangfujing 王府井

Aquesta és l'entrada al gran centre comercial del carrer amb més glamour de la ciutat. Seria com ser a portal de l'Àngel de Barcelona, si em permeten la comparació... amb la diferència que si penseu que el carrer de Barcelona sempre és ple de gent aleshores s'ha de veure Wangfujing per saber què és no poder veure a més de 10 metres per culpa de l'aglomeració. Evidentment aquí es conviu amb total harmonia entre botigues de te, electrodomèstics, paradetes de menjar xinès, 北京考验 (pato pekin) i hamburgueses del malauradament cada vegada més extès McDonalds.

Els Jocs Olímpics de Beijing 2008

Les ja super famoses mascotes dels que s'espera siguin els millors jocs olímpics de la història (no us ho posarem fàcil... tothom recorda Barcelona!). Aquests 5 animals, 5 elements, 5 número màgic a Xina han despertat tota mena d'alegria i també disputa, però en aquest món tot el que desperta convereses entre la gent s'ha de considerar com un èxit!!! de moment ja hi ha una família de Henan que ha posat als seus 5 fills (al camp la política del fill únic no es respecta com a la ciutat, i a més si ets d'una ètnia no Han ho tens permès) el nom de les mascotes: Beibei (peix blau); Jingjing (un panda); Huanhuan (l'antorxa roja); Yingying (l'antílop tibetà) i Nini (l'oreneta verda).

Summer palace

Aquest és el temple o més ben dit temples conegut per ser residència de la dona dels emperadors. Es tracta d'un llac anomenat Kunming (on se'm veu a la foto) amb tots els temples al voltant i un també al bell mig `que s'hi arriba per un pont. Evidentment era l'hivern, i a Beijing com veieu no hi feia calor, bàsicament alguns dies casi em moro del fred... però els paisatges són preciosos! Es pot patinar sobre gel envoltat d'història i a l'estiu fer el mateix passeig però remant una petita barqueta! magnífic... i sempre escoltant música xinesa tradicional!

Beijing nevat

Aquesta va ser la primera nevada de l'hivern! en una nit la ciutat va quedar completament coberta de blanc... i el que era preciós de veure també era desastrós pel trànsit i per la quantitat de capes de roba que havies de dur... anava com si fos una ceba amb potes! digueu-me exagerat però molts dies eren necessaris 2 pantalons per no quedar-te petrificat al mig d'un carrer i que se't endugués una bici, moto, cotxe, bus, cavall, carretó o vehicle sense nom (n'hi havia que no els sé dir ni en català).....

Però la Xina és gran en tots els sentits!!!!!

Imatges... més que mil paraules?

Imatges de Setembre, Octubre i Novembre 2006 a Corea

Festival d'Anseong, vestit com a autèntic guerrer de la dinastia Joseon de Corea.

Llàstima que la noia després d'ensenyar-li el poder de l'espasa digué que ella només podia seguir ordres de protocol... havia de continuar fent-se fotos...

Estadi de Suwon

Aquest és l'estadi on España va perdre contra Corea del Sud en aquell "maleït" dia per molts españols dels quarts de final del mundial de Corea i Japó... se'm veu la cara de tristesa?????

Estrangers fent país coreà

Festival a la Universitat de Pyeongtaek on els que venim de fora varem fer un show promocionant i afalagant molts aspectes de la cultura coreana... val a dir que teniem un sopar pagat i barra lliure al finalitzar...

Visca el Kimchi, el Kimbab, el Hangul, Soraksan, Jeju-Do, Seoul i..... el SOJU!!!

Pyeongtaek University ( i un petó ben gran a la Dasha, gran amiga rusa de Vladivostok que ha estudiat amb mi aquí)

SOJU (소주) is an alcoholic beverage with origins in korea. The main ingredient is rice, almost always in combination with other ingredients such as wheat, barley, sweet potato, or tapioca (called dangmil in Korean). Soju is clear in color and typically varies in alcohol content from about 20% to about 45% alcohol by volume (ABV), with 20% ABV being most common. Its taste is comparable to vodka, though it is often slightly sweeter due to the addition of sugar in the manufacturing process.
(Si algú té algun dubte en la definició ho resumeixo: Soju és borratxera assegurada.... i ressaca també...)

INSADONG (barri de Seoul)

Aquestes són 3 imatges d'un dels barris més característics de la ciutat, on tot passejant, mirant i comprant souvenirs, visitant galeries d'art i parant a teteries precioses pots gaudir del folklore més típic i autèntic del país coreà

Amics a Corea

Dues imatges de les moltes que hi ha hagut.

La de l'esquerra és dins el museu de la guerra de Seoul (que tot i evidentment no ser un tema de gust val la pena visitar per la inmensitat d'objectes que hi ha i la quantitat d'informació històrica que s'hi explica)

El pilot de la foto és en Josep (campió entre altres coses d'agafar al vol cacauets després d'unes quantes cerveses... ha estat genial aquest temps compartit a Corea)


Aquesta foto de la dreta és en un dels jardins d'un palau de Corea

d'esquerra a dreta i de baix a dalt:

Yongin (coreà, informàtic i bon bevedor de Soju), Park Songuk (coreà, gran amic ja conegut a Barcelona, novio de la nereida i malauradament ara al puto servei militar obligat per a tots els nois coreans durant 2 anys), Nereida (amiga, no yocha chingu, però amiga molt especial després d'haver compartit aquest any junts a Corea), Assun (companya de la UAB tb), Jo (Guillem, en coreà no l'escric, en xinès 韩威龙), Tanya (rusa de Vladivostok, gran amiga i estudiant junts a Pyeongtaek), Josep (t'he dedicat un espai a part, jaja), Huiling (xina, de Sheyang i tot un encant des del meu punt de vista, per cert una pianista de cullons i el juny anirà a espanya.....), Seri (coreana de Seoul, molt amiga, gran amfitriona i ja té la beca per passar a Barcelona tot l'any que ve estudiant) i Dasha (com ja he dit rusa de Vladivostok, molt bona amiga, boja com una cabra i..)