Disciplinats, ordenats, amb Mercedes Benz, Audis, Bmw’s i cotxes que a res s’assemblen als carretons elèctrics o les tradicionals bicis, els nens de la millor escola de primària de Beijing entren a l’estil de bells prínceps mimats a classe.
A poca distància d’aquesta escola d’elit sobreviuen, molt justament i dignament, un munt de vailets de la majoritària classe baixa xinesa. La forma de vida dels primers i els segons dista igual que la Terra respecte Júpiter.
Els prínceps mimats es desperten sota l’edredó de seda, a l’estil com ho feia antigament només l’emperador groc, o sota el màxim confort d’un aire condicionat. L’altra gran majoria de nens de Xina es desperten pel cop del germà o germana que dorm al seu mateix llit, l’olor del Zhou (tradicional sopa xinesa a base d’arròs de recepta pròpia mil·lenària) o el calor sufocant de l’estiu xinès. Aquests no tenen la “sort” (i ho escric entre cometes perquè crec que més que sort es una manera, dels rics, de perdre molts valors degut a la facilitat de vida diària que duen) de ser cuidats com si fossin petits fills del cel, però en canvi continuen mantenint un respecte als seus pares, avis i avantpassats admirables i al més pur i bell estil confucià.
El futur diu que Xina tornarà a ser el centre del món (dic tornarà perquè hem de recordar que per ells ho ha estat sempre, tal i com el propi nom del país indica 中国zhongguo, que literalment vol dir “El Tresor del país del centre”, del centre de l’univers, han entès sempre ells). Però les generacions que pugen ho fan amb unes desigualtats que tornen a semblar les dels anys de les dinasties imperials: famílies nobles i intel·lectuals amb dret a professions ben pagades, accés a la universitat i al món exterior amb facilitats i una altra gran majoria de població aïllada de tot això. Un col·lectiu que no són uns 300 milions com podien ser-ho fa 500 anys sinó 1300, i aquesta xifra ha de fer realment reflexionar. Pot el món pensar que Xina serà el centre de l’univers si la gran majoria de la població sobreviu amb lo indispensable? (recalco que ningú mor de gana i tothom té educació, necessitats bàsiques sustentades per un govern “comunista” que sap molt bé com s’ha de tenir satisfeta, sota uns mínims que no causin revoltes, a la gran majoria de la seva població).
El comerç, les transaccions econòmiques, les fàbriques, les multinacionals no tindran sentit sense tenir Xina al cap, però, tots els que posen 1 € a i per a Xina pensen en què pot suposar el fet que 1300 milions de persones del properament “1er país del món” tinguin una vida diària de només necessitats bàsiques cobertes i cap bé de classe mitja o benestant? Està preparat el món per una rebel·lió de més de 1000 milions de persones? Saben els inversors que no només el govern xinès són els que poden sortir malparats d’una circumstància així? Saben que ells en poden ser, fàcilment, els més afectats? Perquè recordem que són el gran gruix de població de classe baixa, però subsistent, la única que fa moure el motor del desenvolupament. I es que hi haurà compradors sempre i quan hi hagi treballadors disposats a acontentar els capricis dels prínceps mimats.
El ritme de desigualtat social a Xina creix molt més ràpid que el propi PIB, però es clar, les noticies importants dels titulars dels diaris a l’apartat “Internacional” no són les que venen més exemplars.
Mentre tot això passa, jo surto de casa que m’esperen dos nens xinesos: un dels del “primer” i petit grup i un dels del “segon” i molts més ampli … a tots 3 ens encanten les partides d’escacs xineses a la porta d’una caseta de planta baixa d’un perdut hutong de la ciutat de Beijing.
L’any 1949 Mao Zedong digué: “La Xina s’ha posat en peu”. El seu successor, Deng Xiaoping, la va començar a fer caminar. L’actual president, Hu Jintao, es pot estalviar les paraules... la Xina corre a 350 km/h. Ara bé, les zones rurals, les parts “oblidades” del desenvolupament econòmic, segueixen veient més properes les frases dels dos primers dirigents de la República Popular de Xina. Mentre uns es mouen amb cotxes de luxe i trens bala, altres segueixen repartint la llet del matí amb carreta, cavall, tricicle, moto elèctrica, bicicleta i a peu. Això és Xina o potser, més adient, això son les mil Xines. 
